Què fer davant el referèndum-trampa?
El marc real on s'està jugant el futur de Catalunya és d'una monumental
confusió, alimentada per partits febles, a curt termini, que no aixequen la vista
i només veuen fins a l'1 d'octubre i poc més. Com més parlen i més difonen,
més confonen
No volen aclarir-nos. Volen manipular. Fem en conjunt un repàs de la
situació en què estem, despullant dels arguments de propaganda, de
promeses i falsedats.
1.- PDeCat, Puigdemont, Mas, i els nostàlgics del pujolisme, creuen que aquesta
jugada els redimeix de tots els seus tripijocs i corrupcions. Creuen que amb la CUP
com furgó de cua, es "netegen" dels gairebé 30 anys de polítiques de dretes,
proprivatitzadores, suport de lleis neoliberals, etc. I que poden presentar-se com
"republicans, demòcrates i fins i tot progressistes".
El seu independentisme sobrevingut és -per ara- el que els manté a flotació.
Sobreviuen gràcies al sentiment identitari de part dels catalans, i de l'engany d'"un
temps millor" quan "puguem gaudir de les nostres riqueses". Molts potser no, però
ells sí que saben que estan enganyant i que en aquesta conjuntura internacional, la
Catalunya idíl·lica que anuncien és impossible.
També els ajuda - i molt- Rajoy i el seu govern PP, que no només no intenta ni es
disposa per buscar una sortida política, sinó que les seves mesures judicials i
policials agreugen cada vegada més la situació.
2.- ERC és bàsicament Oriol Junqueras. Aspira i treballa perquè ERC sigui la
força política hegemònica a Catalunya. El "perquè" ja és més incert. No creiem que
les seves aspiracions de transformació social coincideixin molt amb les de la gent
que lluita per un canvi veritable. Com a col·lectiu, la seva trajectòria en els darrers
anys, ha estat la d'actuar amb oportunisme, i una capacitat camaleònica per adaptarse
a diversos escenaris. ERC també és Benach, també és Rufián, també van ser
Carod Rovira i Pilar Rahola... ERC és una força amorfa i políticament
impredictible. És dur, però és així.
3.- PSC-PSOE: Tenien l'oportunitat de presentar una proposta mediadora, viable,
generosa, difícil de rebutjar per les dues parts, que desactivés el possible "xoc" i que
posés sobre la taula la necessitat d'una reforma constitucional. Hauria estat possible
aconseguir el suport de Podem, que segueix sense trobar les seves posicions en la
cruïlla catalana. Pedro Sánchez segueix actuant amb timidesa i "vigilat" pels barons.
L'ombra i els compromisos personals de Felipe González amb els poders econòmics
segueix enfosquint el camí dels socialistes. No aconsegueixen recuperar un perfil
propi i segueixen a la saga de Rajoy.
4.- La CUP actua amb ingenuïtat, i si creu que radicalitzant cada vegada més el seu
discurs i la seva acció guanyarà espai o tindrà més influència, és que no han entès
com funciona la política, que segueix sent l'eina per canviar la relació de forces
socials pel que fa a poder reial. I es guanya amb coherència, amb encerts i amb
suport social, no només amb cops d'efecte.
El súmmum de les malapteses, ha estat promoure que Arran "assenyali" als que no
anirem a votar. Són els mateixos que també van recórrer a qualificar de "feixistes i
franquistes" als que no donessin suport les seves creences. I no obstant això, ells
conviuen políticament amb els que durant dècades van governar amb mesures
antipopulars i corrupció sense límits. Sense percebre-ho, estan caient en un
dogmatisme extrem que està més a prop de la teologia que de la política.
A l'hora de la veritat, els que tenen l'hegemonia del bloc "sobiranista", deixaran anar
aquest "furgó de cua" perquè ja haurà complert el seu paper i la CUP s'haurà
convertit en una molèstia, en un llast incòmode.
5.- Pel que fa a CSQP, Podem, Comuns, etc: Saben d'origen que a les seves files
hi ha partidaris, contraris i neutrals pel que fa a la proposta sobiranista. Per tant, la
posició inicial de neutralitat ratificant alhora els seus objectius socials i reivindicatius,
preservant-se com a força de canvi, sembla la indicada. Això els permetria mantenir
la seva cohesió com a corrent polític i representar una opinió que travessa
transversalment la societat catalana. I que òbviament no se sent ni "sobiranista" ni
"espanyolista".
Hauria estat preferible llavors, que aquestes forces "emergents" es mantinguessin
neutrals. No era fàcil, però era la posició més correcta de cara al futur. Per això
havien de blindar-se davant les pressions externes i renunciar a la temptació
d’oportunismes personalistes. Podien haver encarnat una "resistència" eficaç i visible
davant l'oferta "bipolar" i la falsa cruïlla muntada pels dos pols. Podien haver
formalitzat la proposta de reforma constitucional i el projecte d'estat federal. I
hagueren ocupat un espai polític que va a quedar buit, "regalat" també al parany
bipolar.
Aquesta trampa té molts noms: "Rajoy o Puigdemont", "Madrid o Catalunya",
"Sobirania o Constitució", però un sol objectiu: preservar la continuïtat de poder i de
control polític per als seus promotors i protagonistes principals ..
Per això, anar a votar, significa convalidar la jugada de PDecat-Puigdemont, i
donar per vàlida l'oferta binària, que trenca i divideix la societat, i relega els
objectius socials i de canvi veritable, a Catalunya i a l'estat. En aquest cas,
perdríem tots i els danys poden ser importants. Davant aquest xoc que s'acosta, com
més mancats de suports arribin uns i altres al primer d'octubre, millor serà per a les
majories socials. Aquesta no és "la nostra guerra". La sortida és necessàriament
política. Passa pel disseny d'un estat federal i una reforma constitucional que superi
els límits imposats a la del 78 i inclogui els canvis que exigeix la realitat.
Colau, Domenech, Albano, Giner, Nuet, Rabel, Coscubiela i altres haurien d'assumir
una posició comuna que anés més enllà de l'1 d'octubre. Però això ja sembla
impossible, almenys per a alguns dels personatges nomenats.
La veritable consulta a les bases, precedida per debats i arguments, no es va fer.
Alguns dirigents van optar per convocar votacions amb una pregunta tan àmplia que
permetia que les respostes convalidaran les posicions que unilateralment ells ja
havien pres. La tendència segueix sent decidir de dalt cap a baix. El 15M, origen i
fonament d'aquestes noves forces, ha quedat relegat. És imprescindible rescatar
aquestes fonts originals sorgides de la mobilització popular.
6.- Rajoy, el Partit Popular i Ciutadans
El govern de Mariano Rajoy i el seu partit, exerceixen com a hereus contemporanis
del franquisme, adaptats a la democràcia parlamentària. El seu origen i fundadors
provenen del tronc de la dictadura. D'allí els seus "tics" autoritaris i l'ús condicionat
dels aparells de l'estat i la seva immobilitat de la Constitució pactada al 78.
Executors de les polítiques neoliberals i submisos als poders econòmic financers,
apliquen des de 2012 retallades en drets i llibertats, van implantar la corrupció
estructural en benefici personal i del partit, i en els últims anys mantenen un
immobilisme total davant l'evolució de la situació interna a Catalunya, de la qual són
en gran part responsables. (Entre altres coses, per la seva actitud amb l'Estatut
promulgat el 2006, votat en contra pel PP, que després va impugnar 114 articles). La
seva falta de voluntat per buscar una solució política, la va reemplaçar amb mesures
judicials i policials. Amb això només ha aconseguit complicar la situació i mostrar el
seu menyspreu per les vies democràtiques. Les últimes decisions preses pel que fa
a l'anunci del referèndum, confirmen la seva vocació autoritària i han provocat
l'efecte contrari, encoratjant la mobilització sobiranista. Per les seves accions
purament repressives, compta amb el suport "indestructible" d'Albert Rivera i el seu
partit Ciutadans, sempre atents per servir al PP en les situacions complicades.
7.- El Govern català, amb l'excusa d'enfrontar a Madrid, està muntant una bastida
pre-totalitari. El seu disseny de com realitzar el referèndum pel que fa a controls
democràtics, cens, garanties d'imparcialitat i de recomptes, etc. és tota una definició.
El mateix el seu projecte de com muntar la "justícia catalana" provisional, amb
designacions de jutges a dit. També és una constant el seu menyspreu per l'opinió /
participació dels que no s'adhereixen al seu projecte.
Trapero no és més que la mostra de com els càrrecs rellevants en àrees claus
estaran en mans "amigues". O més que "amigues", fidels i obedients. El
desvergonyiment del Govern a l'anunciar que "no esperin ajudes o subvencions"
aquells mitjans "que no estiguin per la labor" de fer costat les consignes
independentistes va ser el prenunci del maneig partidista dels mitjans propis, TV3,
Catalunya Ràdio, Ara, etc. I com a complement, les desqualificacions cap a "El
Periódico", per no sumar-se "al cor", i tenir criteri periodístic propi.
Les 48 hores parlamentàries en les quals "va despatxar" les normes fonamentals per
a l'eventual "desconnexió" amb l'estat i els fonaments provisionals de la futura
república, van ser un exemple de menyspreu per les normes democràtiques. Van
convertir el que havia de ser una exposició d'arguments en un tràmit burocràtic,
eliminant qualsevol possibilitat de debat. Van fer ús i abús de la seva majoria
circumstancial per definir una qüesti. que per la seva transcendència, requeria
mesos de debat obert, dins i fora del Parlament, en aquest cas, a partir de les
organitzacions socials.
8.- El projecte de república és un llibre amb pàgines en blanc. I les que s'escriuen -
les menys- són inquietants. El Poder Judicial, per exemple, que pot superar
folgadament el tan criticat maneig partidista del PP en l’àmbit estatal. O l'imprevist
viratge cap a un exèrcit propi, en l'imaginari sobiranista, sempre va niar el concepte
de país sense exèrcit, i l'exemple de Costa Rica, que va abolir les seves forces
armades en 1948. Però el mateix Puigdemont dies passats, ha anticipat que tenir un
exèrcit "serà imprescindible" i ja s'esmenten 26.000 homes, amb les seves jerarquies,
quadres i per descomptat els elements que componen una força militar:
vehicles, blindats, avions, armament, etc. De què pressupost sortiran els fons per
aquest exèrcit? No hi ha resposta. Tampoc es plantegen com trencar la dependència
amb els veritables poders econòmics-financers que decideixen des de Brussel·les i
des d'altres centres mundials. En què basen llavors les seves promeses de
polítiques socials, renda garantida, pensions, etc.?
La veritat és que el principal objectiu dels dirigents ex-convergents, és aconseguir
mantenir-se al poder, seguir amb les seves polítiques antipopulars i privatitzadores
del que és públic i també autoamnistiar-se de les seves corrupteles encapçalades
per l’"Honorable" Pujol i la seva família. Per això, en la seva prèdica, abunden contes
i promeses d'un futur en tecnicolor sense cap argument que el sostingui.
Què fer llavors davant el referèndum-trampa?
Tot és qüesti. de recuperar el pensament propi, raonar i protegir-se del
"bombardeig" de banderes, banderoles i banderoles. De consignes tant
solemnes com efímeres. Deixem enrere els contes i les promeses. Pensem i
analitzem per nosaltres mateixos. Si ho aconseguim, almenys estarem al
llindar d'un futur col·lectiu realment construït per tots, des de baix, com els
ponts, com les cases. I haurem de fer-ho amb els altres pobles, amb els que
vam ser derrotats per la dictadura franquista. Compartim amb ells les víctimes
assassinades, moltes encara no rescatades de les cunetes de pobles i ciutats.
Compartim amb ells conviccions democràtiques i de progrés veritable. El camí
recentment comença, anem-lo a recorrer junts ...
Com deia León Felipe,
Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto:
que la cuna del hombre la mecen con cuentos,
que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos,
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre...
ha inventado todos los cuentos.
Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos...
y sé todos los cuentos.
col·lectiu Tríode
setembre del 2017
No hay comentarios:
Publicar un comentario