Esbós per a una proposta d’ofensiva sobre el tema nacional

I. Tres malentesos

L’esquerra de l’Estat contempla els esdeveniments a Catalunya amb una excessiva passivitat. N’hi ha tres actituds diverses dins d’aquesta passivitat general. Cap de les tres és el resultat d’un anàlisis sistemàtic. Més aviat  reflecteixen una actitud espontània, intuïtiva o emocional enfront dels esdeveniments. Per molt que, de vegades, aquestes actituds es recolzin en arguments pretesament objectius (amb exemples històrics o econòmics), el cert és que darrera d’aquestes no s’amaguen anàlisis racionals sinó identitats diverses.

1)    El primer grup és el d’aquells que veuen amb simpatia la possibilitat que Catalunya -i per extensió també Euskadi- es facin independents. El seu argument és que la dissolució del que avui representa “l’Estat espanyol” té un contingut progressista de fons doncs aquest Estat és, essencialment, reaccionari i impedeix l’emancipació dels “pobles” continguts al  seu territori. Aquesta emancipació podria ser possible amb la creació de nous estats que es solapin amb els esmentats pobles. Aquest punt de vista comporta actituds molt actives en el desmuntatge de les identitats “espanyoles” tal i com han existit fins ara però també comporta a una identificació passiva i seguidista amb les esquerres nacionalistes.

2)    El segon grup considera que una possible independència de Catalunya i Euskadi no alterarà en l’essencial l’escenari polític amb la resta de l’Estat o, al menys, no ho farà negativament. Poden considerar que dita independència és una pèrdua més o menys gran però consideren -també aquí més intuïtivament i emocionalment que reflexivament- que el que quedarà després se semblarà molt al que ja són avui els territoris no “perifèrics” de l’Estat: homogenis lingüísticament, amb una identitat comú, amb els seus vells problemes històrics i desigualtats amb correlacions socials semblants a les que es donen a l’actualitat.  Aquesta actitud adopta una posició de tolerància explícita enfront al dret a decidir de catalans, bascos i gallecs, però s’absté d’intervenir en la definició de les opcions entre les que s’hauria de poder decidir, doncs es considera un assumpte exclusiu de les nacionalitats perifèriques. Aquest grup adopta una posició fortament defensiva en temes identitaris reproduint els arguments de Manuel Azaña: bascos, gallecs,  catalans etc. tenen dret a una identitat diferenciada però no els “castellans” que s’han de conformar amb un discurs exclusivament racional que deixi fora els sentiments. Això els col·loca en una defensiva permanent quan es tracta de parlar d’identitats compartides, una posició que es resol negant els elements  identitari-emocional de qualsevol projecte polític: per a l’esquerra l’únic que compta és el anàlisis racional i/o de classe encara que, com Azaña, consideren que s’han de tolerar les identitats diferenciades. No tenen ni aspiren a tenir respostes enfront dels arguments presumptament “objectius” esgrimits pel primer grup per a legitimar la seva identitat diferenciada: simplement no saben jugar el joc identitari per què no ho consideren important, per què no han pensat seriosament en la seva naturalesa o perquè es troben sense recursos per a donar-li resposta.

3)     El tercer grup, probablement el més nombrós, no sap com posicionar-se entre aquestes dues polaritats.  Bé perquè no combrega amb cap de les dues actituds, bé perquè intueix que la política ha d’incloure d’alguna forma la peça identitària, encara més quan l’anàlisi racional i de classe hagi que ser, d’alguna manera, el primordial des d’una posició d’esquerres. Tanmateix intueixen que les coses no seran les mateixes per a l’esquerra amb una Catalunya o un Euskadi independents, però són impotents per a abordar aquesta qüestió de forma sistemàtica: esperen, més o menys preocupats, a veure què passa. 

II. Els meus arguments

1.     Cap de les tres actituds, particularment les dues primeres, reforcen un projecte polític basat en una solidaritat sostenible entre classes i territoris, en la millora de les condicions de vida i de treball de les seves poblacions, en la sostenibilitat ambiental, en la diversitat cultural i en un projecte de país basat en la pau i la neutralitat activa en l’esfera internacional.  

2.     L’element identitari és fonamental per a qualsevol projecte polític que vulgui sortir dels salons dels cercles intel·lectuals. No es tracta d’ignorar-lo ni de combatre’l com a  una peça disfuncional, sinó de canalitzar-lo racionalment i inserir-lo en un anàlisi universalista de classe,  evitar que actuï de forma cega, aleatòria i espontània.

3.     Totes les persones democràtiques, i no solament els catalans i bascos o els andalusos i canaris, tenen dret a una identitat d’acord amb els seus valors ètics de justícia social, solidaritat i cultura democràtica. Negar-li aquest dret als “castellans” com va fer Azaña -per exemple per por a ser absorbits per l’identitat espanyolista- és discriminatori.  L’ús del terme “Estat espanyol” per a evitar ser titllat d’espanyolista reflecteix aquesta discriminació al reduir a la resta dels territoris a una simple construcció institucional de naturalesa burocrático-racional, intrínsecament incompatible amb un sentiment identitari d’arrel democràtica. Això impedeix abordar la construcció d’un espai compartit i potencialment unit a una identitat nova, plural i solidària en el què els “castellans” progressistes trobin un encaix identitari comú al dels catalans, bascos etc. Aquesta situació és políticament indesitjable per a l’esquerra doncs afavoreix el transvasament d’actituds vers a la dreta en amplies zones de l’ Estat doncs la dreta sí que té una proposta identitària.

4.     El dret a decidir no hauria de prejutjar el contingut de les opcions entre les que s’ha de tenir dret a decidir. De la mateixa manera que per a una persona d’esquerres ser demòcrata es condició necessària però no suficient –s’ha tenir el dret d’optar però  a més s’han de construir opcions solidaries, justes, sostenibles etc... i intentar que les majories optin per elles-  tampoc és suficient recolzar el dret a decidir sense intervenir activament en l’elaboració d’una proposta que ha de ser coneguda per tots els que aspiren a fer ús d’aquest dret en igualtat de condicions amb totes les demés. Aquesta situació no es dóna a la pràctica doncs l’esquerra estatal ha adoptat des de fa dècades un discurs abstracte en relació al dret d’autodeterminació. Fent-ho així, ha alimentat l’ambigüitat amb la que molts independentistes han utilitzat aquest terme de forma tàctica. El resultat ha estat el desenvolupament  d’un discurs poc transparent, fortament influït per l’abstencionisme del grup 2 en temes identitaris que ha acabat beneficiant al nacionalisme i les posicions del  grup 1. Si efectivament resulta absurd plantejar en abstracte el dret a la autodeterminació a Murcia o a Madrid, això vol dir que, del que realment s’està parlant quan s’utilitza aquest terme, és del dret a crear un Estat independent. Això últim no és el mateix que el dret a l’autodeterminació, sinó una proposta concreta i particular per la que s’ha d’elegir fent ús de l’esmentat dret. Això és similar a identificar el dret a votar en unes eleccions, amb la necessitat de votar a un partit determinat. Aquesta ambigüitat no afavoreix a l’esquerra sinó a les opcions nacionalistes d’un i d’altre signe.

5.     Aquest no és el lloc per a analitzar el punt de vista de les esquerres nacionalistes i els seus interessos estratègics. El que no es pot dubtar és que l’esmentada independència contradiu els interessos estratègics de les  esquerres estatals de la major part dels països d’Europa inclosa Espanya.

Primer. Perquè en el context de l’Europa de principis del segle XXI,  no té massa a veure amb els processos de descolonització del segle XX o amb la situació creada a Rússia el 1917. El camí cap a un escenari d’independència porta implícit un segrest continuat de l’agenda antineoliberal per l’agenda nacional. Les experiències recents a l’Est d’Europa demostren que quan s’acceleren les dinàmiques identitàries es dilueixen de forma igualment ràpida les dinàmiques socials, fins i tot en la consciència de moltes persones d’esquerres. En l’actual context europeu és impensable un procés de construcció nacional amb èxit que no estigui liderat pels professionals urbans i les classes propietàries, encara que aquestes darreres no siguin necessariament els grans socis capitalistes. Aquest segrest esquitxarà amb tota segureta a la resta de l’Estat i al panorama polític de tota l’esquerra europea col·locant-la en una posició de persistent defensiva.

Segon. Una independència en Catalunya només és imaginable en un escenari rupturista amb l’Estat, apostar per un altre escenari és no estar en la realitat. Si l’escenari britànic suggereix una secessió pactada és perquè sap que el sí a la independència no és majoritari. Aquesta situació vol dir que, en cas de que s’aconseguís, Catalunya farà tot el possible per rebre un reconeixement per part de les potencies occidentals dominants i els seus socis estratègics com ara Israel: els contactes del nacionalisme català amb aquest país són reveladors. La difícil cerca d’aquest reconeixement obligarà al nou Estat a alinear-se enterament amb els interessos dels països poderosos de l’òrbita occidental de forma similar a com ha succeït en alguns països de l’Est d’Europa. És altament improbable que l’OTAN deixi caure al seu soci estratègic espanyol a canvi d’abraçar la causa d’una Catalunya independent. Fins i tot el país de la Unió Europea que des de finals del segle XX és més procliu a apostar per la fragmentació de grans països i la seva satelització -Alemanya- podria ser reticent després dels efectes d’aquesta  política després del seu intervencionisme a Iugoslàvia. Tanmateix, les coses canviarien radicalment si a la resta de l’Estat triomfés un govern d’esquerres que amenaci els pilars del  neoliberalisme (prevalença de la propietat financera i immobiliària enfront al treball, aplicació de polítiques d’ajust etc...) En aquest cas una Catalunya independent funcionaria com a una quinta columna incrustada a la península ibèrica posant en perill un projecte republicà-antineoliberal com aquell pel que avui lluita l’esquerra.  Aquesta quinta columna torpedinaria qualsevol intent similar que pugui triomfar en països propers com Portugal, Grècia o Itàlia impedint tota possibilitat, per exemple, de construir un front antineoliberal al sud d’Europa per tal d’enfrontar-se als poders fàctics a Brussel·les. La sortida d’Espanya de l’euro provocaria un reforçament immediat de les posicions independentistes a Catalunya o Euskadi.

Tercer. Una dinàmica independentista en la península ibèrica segrestraria o debilitaria a llarg termini l’agenda antineoliberal en països occidentals amb minories independentistes com Bèlgica, Itàlia, França i també Gran Bretany, però també en altres amb greus conflictes identitaris com Ucraïna. L’antiestatisme del grup 1  (veure a dalt) pot trobar aquí un debilitament dels Estats repressors, però succeirà tot el contrari: es produirà un reforçament de les forces anti-solidàries que arrossegaran a parts importants de la ciutadania d’orientació progressista. L’avanç de l’ultradreta, que ja avui és una realitat a Europea, sortirà severament reforçat i contaminarà a enemics potencials  del neoliberalisme.

Quart. El programa social de l’independentisme català no es basa tan en la redistribució interna de la riquesa entre classes socials catalanes com en tallar les aportacions de Catalunya que, a través de Madrid, serveixen per a desenvolupar les zones més pobres de l’Estat. Les dinàmiques identitàries poden ser molt poderoses però no canvien en res un fet essencial de naturalesa objectiva: a diferència d’Escòcia, Galícia, Andalusia, Canàries o Quebec, el país basc-francès, el Roselló, els territoris asiàtics de l’antiga URSS, Palestina i Cuba amb respecte els Estats Units o fins i tot amb respecte a l’Espanya del segle XIX, però a l’igual del que succeeix a Flandes, al nord d’Itàlia, a Sudan del sud o en la província boliviana de Santa Cruz, la renta per càpita de Catalunya i del País Basc espanyol estan -bastant- per a sobre de la mitjana de l’Estat. Es tracta de regions riques que van accedir històricament aviat a la modernitat capitalista però que no volen carregar amb els pobres del seus estats. No es tracta de regions pobres discriminades econòmicament. Al nucli dels programes de totes les esquerres del món també hi ha la redistribució de la riquesa i d’espais solidaris entre diferents territoris. Per molt actives que puguin ser algunes ONGs catalanes o basques, seria irracional excloure als territoris català i basc d’aquesta lògica redistributiva. El concert basc i navarrès exclouen en part a aquests territoris d’aquesta. Això no ha debilitat el nacionalisme en aquests territoris. Pel contrari, la lògica neoliberal tendeix a bloquejar la solidaritat dels territoris rics  respecte als pobres alimentant l’exclusivisme territorial, una tendència que també s’observa en altres territoris rics com la Comunitat de Madrid. La seva versió “progressista”, que cancel·la la solidaritat amb els pobres no catalans assegurant una major solidaritat entre catalans, no té bases consistents. Primer perquè, instal·lats en una dinàmica nacional, els nous territoris independents cancel·laran les polítiques solidaries una cop que no necessitin els suports de les seves classes populars: són els “més rics” (“Catalunya, la Finlàndia de la Mediterrània” etc.) i es comportaran com a tals; és a dir, s’instal·laran en una lògica territorial competitiva igual que la resta dels “més rics” occidentals. Segon, perquè és altament improbable que, amb la seva estructura de classes, una Catalunya acabada d’independitzar-se i que lluita per subsistir, pugui elevar els salaris i afavorir realment a les rendes més baixes mentre intenta subsistir en l’actual món ultracompetitiu per molt que aquest tipus de concessions a les classes populars es donin avui amb la finalitat  d’acumular suports al nou projecte nacional: la lògica econòmica i política que avui domina al món portarà a un fort desenvolupament del sector financer català a costa del madrileny però, igual que Madrid, arrossegarà a tota la nació a una lògica de financiarització creixent en la que no tenen espai les classes populars, tampoc les catalanes.  La resta dels territoris de l’Estat, instal·lats en una lògica competitiva igual de radical, faran tot el possible per respondre al dumping fiscal i salarial dels catalans: la carrera cap baix amb la finalitat d’atraure inversions adquirirà unes dimensiones molt importants, inclòs el progressiu desplaçament polític de les classes populars cap el nacionalisme de dretes. El que s’observa avui en alguns països de l’Est s’assembla molt més al que podria succeir que en alguns exemples trets del context històric, econòmic i geogràfic europeu i contemporani. 

Cinquè.  Les  despeses de la creació d’una nova infraestructura estatal anul·laran una bona part de l’efecte de l’eliminació de les transferències solidaries a altres territoris de l’Estat reduint el marge material per a la distribució secundària. Les depeses financeres destinades a finançar aquesta construcció a través de l’endeutament als mercats financers, amb primes de risc importants i elevats tipus d’interès, potenciaran aquest  efecte: es menjaran una bona part, sinó de tota la riquesa que, creada a Catalunya, se desvia avui per a donar-li col·legis, ambulatoris i infraestructures a les comarques més pobres de l’Estat. Seria un projecte que acabaria cada cop més lluny dels objectius estratègics de l’esquerra  espanyola i europea. 

III Què fer?

A.) En l’actual context internacional, els Estats són els únics actors amb capacitat d’enfrontar-se al poder dels grans actors globals. La Unió Europea és, avui en dia, un espai destinat a debilitar els Estats enfront dels esmentats actors. S’han de democratitzar els Estats per tal que esdevinguin instruments al servei de l’interès general, no afeblir-los encara més  fraccionant-los en unitats territorials més petites.

B.) Seguir ignorant el component identitari de l’acció política és col·locar-se en una posició de defensiva i de passivitat enfront de les forces nacionalistes: enfront al nacionalisme espanyolista i enfront al nacionalisme perifèric en les seves diferents variants. L’esquerra de l’Estat ha d’abordar de forma ofensiva i sistemàtica la construcció d’una identitat nova i compartida. Aquesta identitat només pot ser plural, republicana i solidària: no hi ha espai polític per a crear una identitat confederal que no acabi reforçant al nacionalisme. De fet el que tenim ara és molt semblant a l’esmentada "identitat confederal" la qual cosa explica el suport que gaudeix entre molts cercles del nacionalisme. La construcció d’una identitat compartida ha de transcórrer pel canal de la raó, de l’il·lustració i de les tradicions emancipadores de la humanitat. Si aquestes no s’implanten a la societat, a les escoles, serà impossible construir un espai territorial compartit de solidaritat i complicitat entre totes les nacionalitats. Això no es sinònim d’uniformització però tampoc té massa a veure amb una simple refundació republicana de l’actual projecte confederal en temes identitaris .

C.) El nucli de la construcció identitària estan: a) les llengües i b) la construcció de relats històrics coherents amb les tradicions emancipadores i humanistes creades i viscudes col·lectivament per tots els pobles de la República.

a) S’ha de crear un únic espai plurilingüe a tot l’Estat al llarg de diverses generacions. Els nens han de néixer, créixer i desenvolupar-se com a individus en i gràcies a aquesta diversitat lingüística. L’ús de les quatre grans llengües s’ha d’anar normalitzant poc a poc seguint els exemples d’èxit d’Euskadi i Catalunya i d’altres llocs del món amb models d’èxit i sostenibles de planificació lingüística, que n’hi han. Els primers impulsors d’aquesta nova identitat lingüística plural han de venir de les nacionalitats on ja avui existeixen però en aliança amb les classes més conscienciades del centre que, avui en dia, son les úniques amb capacitat d’estendre aquest projecte al conjunt de l’Estat: cal una complicitat entre tots dos grups socials per tal que el projecte, que comptarà amb  resistències al nord o al sud de l’Ebre i del Miño, pugui triomfar. 

b.)  S’ha d’escriure entre tots una història basada en la identificació de les tradicions humanistes, heterodoxes, solidàries i universalistes creades, defensades i difoses per tots, particularment aquelles que ho han estat de forma compartida entre tots els territoris que són quasi totes i que resulten incòmodes per als relats nacionals al nord o al sud de l’Ebre, tradicions que avui desconeixen gairebé completament els joves nascuts i crescuts a l’actual espai d’identitat confederalitzat. Les lluites de la transició en tot el territori, la segona experiència republicana i la seva compartida defensa, la cultura del treball, el regeneracionisme cultural del segle XIX i el seu descobriment simultani de totes les llengües i dialectes, de totes les tradicions populars i de tots els espais naturals, el liberalisme progressista del segle XIX, la pluralitat religiosa i el comunitarisme democràtic medieval que també va afectar a moltes  ciutats castellanes, són algunes d’elles. No és possible crear res en aquest sentit posant al mateix nivell els defensors i els destructors de la democràcia, els qui han defensat la heterodòxia religiosa i els que l’han destruït, els qui viuen del treball i els qui viuen de la propietat. Aquesta equiparació és la que ha bloquejat la construcció d’una identitat democràtica compartida a partir de 1978, el contingut republicà de dita identitat és una garantía imprescindible perquè tiri endavant. 

D.) Cal fer coincidir el discurs territorial que té l’esquerra alternativa de l’Estat amb el que té per a Europa i al món en general.  No és possible demanar una Europa més solidària i, al mateix temps, treballar per a destruir las bases de la solidaritat entre els territoris de l’Estat per molt que es pugui i s’hagi de millorar el funcionament de l’Estat i per molt que quedi per fer per a crear òrgans democràtics de representació dels territoris. No és legítim acusar a "Madrid" per tal de no tocar la qüestió principal: que els destinataris principals de les transferències són las classes populars extremenyes, andaluses, canàries o castellanes i no l’establishment madrileny que s’ha beneficiat de la dinàmica econòmica  neoliberal i no de la indústria catalana o basca. L’internacionalisme no és compatible amb l’argument de l’exclusivisme territorial per molta solidaritat que es mostri per les causes palestina, bolivariana o cubana. 

E.) La construcció cultural i identitària ha d’anar acompanyada d’una proposta per a la configuració institucional de una República Federal  -que no confederal- Multinacional. En aquesta quedarien recollits els drets i les obligacions dels ciutadans i de tots els territoris seguint els principis d’una nova convivència constitucional: la solidaritat entre classes i territoris, posar l’economia al servei de l’interès general i de la sostenibilitat del planeta, la diversitat cultural i lingüística en tot el territori de la República, la seva neutralitat activa en el pla internacional, la separació geogràfica de les seus del poder executiu-legislatiu i judicial, la laïcitat i la representació territorial seguint criteris de justícia social i territorial etc. 

Finalment: això és una crida i una invitació. Una invitació a prendre seriosament  l‘identitat per a evitar que es mengi  a la raó  com en forat negre. I una crida a construir un Estat democràtic basat en una identitat plural i compartida. Si és cert que la historia no ha tocat a la seva fi, com pretenia el neoliberalisme, tots estem convidats a actuar en conseqüència. 

Gener de 2014